Símbol número:1059
Tipologia del símbol
Grafits i rètols pintats
Adreça
carrer Major, nº s/n
43787 - Caseres
Terme municipal
Caseres
Comarca
Terra Alta
Vegueria
Vegueria de les Terres de l'Ebre

Grafits i rètols pintats

Descripció
Grafit del jou i les fletxes a l'esquerra i el rostre de Benito Mussolini a la dreta a més d'una inscripció sota aquest últim, en color negre sobre fons clar.

Text inclòs
ARRIBA

Localització del símbol
nucli urbà

Cronologia
Any 1938

Descripció del context històric
En referència a l’ajut italià al bàndol nacional, el 26 de juliol de 1936 la Itàlia de Mussolini va signar un acord amb els sublevats pel qual es comprometia a enviar a Espanya material i homes. En aquest sentit, tan sols quatre dies més tard, van sortir de sòl italià els primers avions, en total 12 Savoia SM-81 amb tota la seva tripulació i armament rumb al Marroc espanyol, tot i que tres d’aquests aparells no van arribar al seu destí, desbaratant així el secretisme amb el qual s’havia portat a terme aquesta qüestió, i donant origen a fortes campanyes propagandístiques internacionals en descobrir-se el suport italià a Franco. Després d’aquest primer enviament de material, el 13 d’agost de 1936 va arribar a Melilla el mercant italià “Neraide”, el qual va transportar els primers 12 Caces Fiat CR-32, així com 12 pilots, tres mecànics, tres muntadors i dos armers. Els pilots italians, d’igual forma que van fer els dels Savoia, foren allistats a la Legión Extranjera Española. Durant els dies següents, Bonomi, Comandant de l’anomenada “Aviación del Tercio”, va procedir a reorganitzar les forces que tenia a les seves ordres. En aquest context, el 17 d’agost, el primer Fiat CR-32 fou traslladat a la península i el 20 d’agost de 1936, després d’un inici poc brillant, es va anotar la primera victòria d’un d’aquests aparells als comandaments del tinent Ceccherilli, en abatre un Nieuport NI-52 en patrulla en defensa sobre Granada. Als dies següents, algunes patrulles es van traslladar cap a Salamanca mentre que d’altres ho van fer a Càceres i Granada. Aquesta paralització de l’esquadró, seguint les ordres del bàndol nacional, no foren ben considerades per Bonomi, ja que dels 12 Fiat que van arribar a Granada, dos estaven avariats a Salamanca, altres dos a Còrdova i un a Sevilla, quedant tan sols dos aparells intactes a tota la península, ja que cinc d’ells es trobaven a Àfrica. Per tant, davant d’aquesta necessitat imperiosa de material bèl•lic per part dels nacionals, el 24 d’agost, quatre d’aquests caces disponibles a Àfrica van haver de desplaçar-se cap a Tablada. Aquesta conjuntura d’escassetat d’equipaments militars dels sublevats va tornar a resoldre’s amb l’arribada, el 27 d’agost al port de Vigo, d’un mercant italià amb nou Caces Fiat CR-32, els quals foren reexpedits per via fèrria a Sevilla per al seu muntatge. El nou material va proporcionar noves patrulles que es van unir en una única gran unitat que va denominar-se “Cucarache”. Uns mesos després de l’inici del conflicte civil, a finals de novembre de 1936, Itàlia es va plantejar que si desitjava garantir l’èxit de la causa nacional, propòsit que acabava de fer-se públic, havia d’incrementar el seu recolzament de manera notable i decisiva. Així, el 28 de novembre de 1936 es va signar un tractat secret entre Itàlia i els nacionals a través del secretari personal del Comte Ciano, tractat pel qual Itàlia tindria una sèrie de drets generals a canvi del suport material bèl•lic al bàndol sublevat. No obstant, aquest acord va resultar de poca rellevància, ja que Franco va evitar el compliment d’allò estipulat durant la Segona Guerra Mundial. Tornant al terreny militar, el 19 de novembre de 1936 va morir Mosca, el segon dels caps Legionaris. En aquest context, durant aquells dies, va persistir la superioritat dels caces republicans, realitat que els caps legionaris van pensar compensar amb els nous aparells que havien d’arribar a Cadis i Sevilla en breu, fet pel qual van romandre a la defensiva al front de Madrid, cobrint únicament els serveis que consideraven imprescindibles. En el moment de la creació de l’aviació Legionària, i fins a finals de 1936, els caces del Terç van estar dividits en tres esquadrons, passant a ser sis el febrer de 1937. A finals de 1936, Bonomi fou ascendit a Coronel i va passar a ser assessor de Velardi, qui va reorganitzar completament les seves forces a finals d’any, amb les noves dotacions d’un grup de Bombardeig amb 12 SA-81 en esquadrilles inicialment anomenades 11a i 13a. També va arribar una nova esquadrilla de CR-32. Per tant, amb l’arribada de tot el nou material, l’aviació Legionària fou completament reorganitzada i amb els grups de caces es va crear el XVI Grup “la Cucaracha”, el XXIII “Asso di Bastoni” i el VI “Leonello”, conegut com “Gamba di Ferro”. En resum, Itàlia va proporcionar un abundant material tant a les seves esquadrilles com a les nacionals, essent l’any 1937 el moment en què es va produir la major aportació de tota la guerra: 182 caces Fiat CR-32, entre molts altres avions. A més, aquest també fou l’any en què les formacions italianes van arribar al seu major grau de composició. Certament, l’ajuda italiana al bàndol sublevat va jugar un paper essencial, i fins i tot decisiu, en la seva victòria. Essent així, l’elevat nivell de l’assistència italiana fou crucial en l’ensorrament de la II República abans de l’esclat de la Segona Guerra Mundial, de tal manera que aquesta situació va evitar qualsevol possibilitat de suport francès al règim constitucional, com podia haver passat si hagués resistit fins setembre del 1939.

Descripció de l'episodi històric: 'Batalla de l'Ebre'
La batalla de l’Ebre va iniciar-se la mitjanit del 25 de juliol de 1938, quan les forces integrants de l’exèrcit de l’Ebre del tinent coronel Modesto van creuar el riu trencant les línies defensives del Cos d’exèrcit Marroquí del general Yagüe. L’operació responia a la necessitat imperiosa, per part del govern de la República, d’alleugerir la pressió que l’exèrcit Nacional estava realitzant sobre el front valencià, el qual amenaçava la seguretat de la zona industrial de Sagunt i de la ciutat de València. A més, la conjuntura internacional, amb les tensions generades a Europa per les pretensions d’expansió territorial del règim nazi van fer totalment indispensable una operació que retornés a la República una posició favorable en les relacions internacionals. L’operació dissenyada per l’Estat Major del general Rojo preveia el pas del riu aprofitant el factor sorpresa per diferents punts. Un cop superada la primera fase, les tropes republicanes haurien d’explotar l’èxit de l’operació endinsant-se en el territori seguint diferents eixos de penetració. D’aquesta manera, la sorpresa inicial de l’operació fou un èxit, i diferents unitats de les divisions 42, 3, 11 i 45 de l’exèrcit de l’Ebre van creuar el riu per diferents punts entre Mequinensa i Amposta, essent el nucli de l’atac la línia entre Riba-roja i Benifallet. El territori central estava defensat per les unitats de la 50 Divisió del Cos d’Exèrcit Marroquí, que van oferir escassa resistència i foren obligats a retirar-se fins a formar una línia defensiva seguint l’eix Faió- Pobla de Massaluca- Vilalba dels Arcs- Gandesa- Vall del riu Canaletes. Aquesta línia es va establir el 26 de juliol i fins al 3 d’agost les forces republicanes van llençar durs atacs per trencar-la i continuar explotant l’èxit inicial. En aquest context, la reacció de les forces franquistes fou ràpida i, en poques hores van arribar unitats d’arreu de l’Estat per reforçar la nova línia defensiva. A més, la intervenció de l’aviació i el control dels embassaments de la part superior del riu van dificultar l’alimentació del front per part de l’exèrcit de l’Ebre. Essent així, davant la impossibilitat de l’exèrcit republicà de continuar l’avenç i un cop acomplerts els objectius originals de l’operació (alleugerir el front valencià i cridar l’atenció de les potències europees amb una operació que retornava a la República la iniciativa militar de la guerra), el 3 d’agost, el tinent coronel Modesto va donar l’ordre d’adoptar mesures defensives. En aquest sentit, segons la reflexió de la font consultada, en aquest punt podria haver acabat la batalla de l’Ebre, però contra l’opinió d’alguns dels generals de Franco que defensaven la fixació d’aquell front i l’inici d’una operació contra Catalunya a través de Lleida, el general Franco va decidir recuperar el territori perdut a qualsevol preu. Per tant, es podria afirmar que aquesta decisió va contribuir a que la batalla de l’Ebre fou una de les més dures i sagnants de la guerra civil espanyola. A partir d’aquest moment i fins al dia 16 de novembre, l’exèrcit Nacional va portar a terme sis ofensives contra les línies republicanes, essent el resultat d’aquelles operacions una guerra de desgast que va provocar la desfeta de l’exèrcit de l’Ebre- amb menys mitjans materials i humans-, i prop de 130.000 baixes entre els dos exèrcits enfrontats. Aquesta guerra de desgast també va condicionar la campanya de Catalunya, iniciada el desembre de 1938. A banda d’aquestes connotacions històrico- militars, la Batalla de l’Ebre fou la carta jugada pel govern de Negrín en la conferència de Munic del 29 i 30 de setembre de 1938, on les potències europees van condemnar la República cedint davant les pretensions de l’Alemanya de Hitler en la crisi dels Sudets txecoslovacs. A més, l’Ebre fou l’escenari de la retirada de les Brigades Internacionals del territori de la República, anunciada el 21 de desembre de 1938 pel president Negrín.

Biografia del personatge: 'Benito Mussolini'
La Itàlia de Benito Mussolini (1883-1945) fou la primera nació que va intervenir activament en la guerra civil espanyola. No obstant, el seu ascendent no només es va percebre en la decisiva col•laboració i suport material bèl•lic al bàndol nacional al conflicte de 1936-1939, sinó que ja des dels anys 20, aquest polític italià, cap de govern i dictador d’Itàlia entre 1922 i 1943, va exercir una notable influència sobre els polítics espanyols més conservadors. Essent així, el 1923, el general i dictador Miguel Primo de Rivera va tractar d’imitar Mussolini a través de la implantació de solucions i institucions de caràcter feixista fins la seva caiguda el 1930. Posteriorment, partits polítics de dretes, un cop implantada la II República espanyola, van enviar emissaris al dictador italià per tal de buscar el seu recolzament en els plans que estaven preparant amb l’objectiu d’aixecar-se contra el règim constitucional. D'aquesta manera, el suport d’Itàlia al nacionalisme espanyol va començar ja des de 1934 mitjançant aportacions financeres a agrupacions profeixistes i monàrquiques. A continuació amb la sublevació encapçalada pel general Francisco Franco el juliol de 1936, Mussolini va recolzar decisivament els rebels, enviant poc després a Espanya tropes per afavorir la victòria nacional. Les raons per les quals el dictador italià va estar interessat en ajudar els sublevats espanyols fou, en primer terme, i d’acord amb el llenguatge feixista i autoritari, perquè desitjava convertir Itàlia, de nou, en una nació “Gran, respectada i temuda”, propòsit que creia que podia aconseguir amb l’expansió del feixisme per tota Europa. Per una altra banda, Mussolini també va intentar reforçar el pes polític, i especialment militar, d’Itàlia al Mediterrani, contrarestant l’hegemonia anglesa al pas pel Mediterrani i disminuint la influència francesa a l’Àfrica del Nord. Finalment, Mussolini volia fer més estreta la relació amb Alemanya i impressionar Hitler amb el potencial militar de la Itàlia feixista. Amb l’assistència italiana a la guerra civil espanyola, Mussolini va pensar que el conflicte finalitzaria ràpidament i que Itàlia obtindria importants avantatges de la victòria feixista a Espanya amb uns costos poc apreciables. Tanmateix, contràriament a les seves expectatives, la resistència republicana es va mostrar més forta d’allò previst i el dictador italià es va veure obligat a enviar cada cop més material de guerra a Espanya per a evitar el fracàs de la rebel•lió.

Actuacions posteriors al franquisme
Cap actuació: es conserva sense modificacions.

Referències bibliogràfiques
http://usuarios.lycos.es/henrisb/helpital/ITHELP.htm Pàgina web consultada el 16 de novembre de 2009. http://www.fideus.com/intervencio%20intaliana%20-%20consecuencias.htm Pàgina web consultada el 15 de novembre de 2009.

http://www.batallaebre.org/batallaebre.php Pàgina web consultada el 20 de novembre de 2009.

Saz Campos, Ismael. Mussolini contra la II República. Hostilidad, conspiraciones, intervención (1931-1936). València, edicions Alfons el Magnànim, 1986. http://infoguerracivil.com/espana-italia-mussolini.html Pàgina web consultada el 20 de novembre de 2009.