Símbol número:1336
Tipologia del símbol
Grafits i rètols pintats
Adreça
carrer Frontó, nº 7
43595 - Prat de Comte
Terme municipal
Prat de Comte
Comarca
Terra Alta
Vegueria
Vegueria de les Terres de l'Ebre

Grafits i rètols pintats

Descripció
Part superior de l'efígie de Franco.

Localització del símbol
nucli urbà

Ús actual de l’espai
Alberg "Ca la Jepa"

Descripció del context històric
Segons la bibliografia consultada, quan el 14 de novembre de 1938 va acabar la batalla de l'Ebre amb la victòria franquista, els vencedors van deixar la seva empremta en aquelles terres tan castigades per la lluita, com ja van fer durant la seva ocupació en els anomenats "mesos dels nacionals". Els seus monuments commemoratius es basaven, òbviament, en la seva versió dels fets. Amb les tropes d’ocupació viatjaven sempre soldats armats amb plantilles i pintura que estampaven a les façanes de les cases i esglésies les efígies dels herois del nou règim- Franco, José Antonio o Mussolini-, símbols com el jou i les fletxes, i lemes que recordaven als vianants que es trobaven ara a l'"España, una, grande y libre".

Descripció de l'episodi històric: 'Batalla de l'Ebre'
La batalla de l’Ebre va iniciar-se la mitjanit del 25 de juliol de 1938, quan les forces integrants de l’exèrcit de l’Ebre del tinent coronel Modesto van creuar el riu trencant les línies defensives del Cos d’exèrcit Marroquí del general Yagüe. L’operació responia a la necessitat imperiosa, per part del govern de la República, d’alleugerir la pressió que l’exèrcit Nacional estava realitzant sobre el front valencià, el qual amenaçava la seguretat de la zona industrial de Sagunt i de la ciutat de València. A més, la conjuntura internacional, amb les tensions generades a Europa per les pretensions d’expansió territorial del règim nazi van fer totalment indispensable una operació que retornés a la República una posició favorable en les relacions internacionals. L’operació dissenyada per l’Estat Major del general Rojo preveia el pas del riu aprofitant el factor sorpresa per diferents punts. Un cop superada la primera fase, les tropes republicanes haurien d’explotar l’èxit de l’operació endinsant-se en el territori seguint diferents eixos de penetració. D’aquesta manera, la sorpresa inicial de l’operació fou un èxit, i diferents unitats de les divisions 42, 3, 11 i 45 de l’exèrcit de l’Ebre van creuar el riu per diferents punts entre Mequinensa i Amposta, essent el nucli de l’atac la línia entre Riba-roja i Benifallet. El territori central estava defensat per les unitats de la 50 Divisió del Cos d’Exèrcit Marroquí, que van oferir escassa resistència i foren obligats a retirar-se fins a formar una línia defensiva seguint l’eix Faió- Pobla de Massaluca- Vilalba dels Arcs- Gandesa- Vall del riu Canaletes. Aquesta línia es va establir el 26 de juliol i fins al 3 d’agost les forces republicanes van llençar durs atacs per trencar-la i continuar explotant l’èxit inicial. En aquest context, la reacció de les forces franquistes fou ràpida i, en poques hores van arribar unitats d’arreu de l’Estat per reforçar la nova línia defensiva. A més, la intervenció de l’aviació i el control dels embassaments de la part superior del riu van dificultar l’alimentació del front per part de l’exèrcit de l’Ebre. Essent així, davant la impossibilitat de l’exèrcit republicà de continuar l’avenç i un cop acomplerts els objectius originals de l’operació (alleugerir el front valencià i cridar l’atenció de les potències europees amb una operació que retornava a la República la iniciativa militar de la guerra), el 3 d’agost, el tinent coronel Modesto va donar l’ordre d’adoptar mesures defensives. En aquest sentit, segons la reflexió de la font consultada, en aquest punt podria haver acabat la batalla de l’Ebre, però contra l’opinió d’alguns dels generals de Franco que defensaven la fixació d’aquell front i l’inici d’una operació contra Catalunya a través de Lleida, el general Franco va decidir recuperar el territori perdut a qualsevol preu. Per tant, es podria afirmar que aquesta decisió va contribuir a que la batalla de l’Ebre fou una de les més dures i sagnants de la guerra civil espanyola. A partir d’aquest moment i fins al dia 16 de novembre, l’exèrcit Nacional va portar a terme sis ofensives contra les línies republicanes, essent el resultat d’aquelles operacions una guerra de desgast que va provocar la desfeta de l’exèrcit de l’Ebre- amb menys mitjans materials i humans-, i prop de 130.000 baixes entre els dos exèrcits enfrontats. Aquesta guerra de desgast també va condicionar la campanya de Catalunya, iniciada el desembre de 1938. A banda d’aquestes connotacions històrico- militars, la Batalla de l’Ebre fou la carta jugada pel govern de Negrín en la conferència de Munic del 29 i 30 de setembre de 1938, on les potències europees van condemnar la República cedint davant les pretensions de l’Alemanya de Hitler en la crisi dels Sudets txecoslovacs. A més, l’Ebre fou l’escenari de la retirada de les Brigades Internacionals del territori de la República, anunciada el 21 de desembre de 1938 pel president Negrín.

Biografia del personatge: 'Francisco Franco Bahamonde'
Francisco Franco Bahamonde (1892-1975) fou un militar i un dels líders del cop d’Estat militar del 18 de juliol de 1936, el qual, en fracassar, va provocar la guerra civil espanyola entre 1936 i 1939. L’1 d’octubre de 1939, després de la victòria del bàndol sublevat, fou investit com a cap d’Estat d’Espanya, càrrec que va exercir fins a la seva mort el 1975, instaurant una dictadura militar que va passar per diferents fases: - Una primera etapa durant els anys de la Segona Guerra Mundial (1939-1945), quan va haver-hi un primer subperíode de “feixistització” del règim fins a la crisi interna de maig de 1941, i un segon subperíode que aniria des dels intents d’entrada a la II Guerra Mundial fins a la desfeixització del règim després del conflicte mundial. - L’etapa del nacionalcatolicisme (1945-1959). - La fase de desarrollisme, tecnocràcia i institucionalització del règim (1959-1969). - La crisi de la dictadura (1970-1977). En referència a la participació de Franco a la Batalla de l’Ebre, la qual es va iniciar amb el pas del riu Ebre per part de les forces republicanes durant la matinada del 25 de juliol de 1938, cal destacar que el general del bàndol nacional, en un principi, es va negar a creure aquesta operació de l’exèrcit republicà, ja que allò que esperaven els dirigents militars franquistes era un possible atac dirigit des de la província de Ciudad Real, contra Extremadura. En aquest sentit, tenint en compte aquests plantejaments previs a la batalla de l’Ebre per part dels sublevats, el general Yagüe va preferir no dotar gaire la zona d’equipaments militars, perquè pensava que no hi havia perill d’una ofensiva republicana en l’àrea de l’Ebre. Franco, davant aquesta situació, com ja havia fet en altres ocasions al llarg del conflicte, i contra l’opinió d’alguns dels generals que defensaven la fixació d’aquell front i l’inici d’una operació contra Catalunya a través de Lleida, va preferir portar a terme una batalla frontal i de desgast, procedint a l’acumulació de reforços a la zona i llançant-se a la contraofensiva des del 10 d’agost de 1938. Essent així, el futur dictador d’Espanya va decidir recuperar el territori perdut a qualsevol preu, decisió que va contribuir a que la batalla de l’Ebre fos una de les més dures i sagnants de la guerra civil espanyola. En aquest context, malgrat que la resposta franquista a l’ofensiva republicana fou demolidora, els alemanys i els italians van començar a impacientar-se per l’allargament de la batalla, fins al punt que Hitler va començar a dubtar seriosament de la capacitat militar de Franco, a qui percebia com un general feble davant d’ell mateix, qui pensava que per guanyar la guerra només hagués necessitat uns mesos. D’aquesta forma, tant els líders i comandaments alemanys com italians van proposar a Franco que els seus militars d’Espanya, exclusivament, es fessin càrrec de l’operació bèl•lica de l’Ebre, proposta davant la qual el general espanyol es va negar rotundament. En el transcurs de la batalla de l’Ebre, els enfrontaments més durs van tenir lloc el mes de setembre, precisament quan es va produir el desenllaç de la primera crisi txecoslovaca amb el Pacte de Munic, on les principals potències europees van acceptar l’annexió dels Sudets per part de Hitler. Aquest fet, lògicament, va alleugerir els temors de Franco, ja que la guerra mundial es va retardar un any més, es va poder guanyar més temps i aquest acord va permetre que a les circumstàncies immediates no intervinguessin al conflicte civil espanyol les potències europees democràtiques en favor de l’exèrcit republicà i del règim constitucional d’Espanya. Durant la batalla, la superioritat dels recursos i efectius de les tropes franquistes va determinar la sort d’aquest episodi. Els nacionals van iniciar la contraofensiva definitiva el 28 d’octubre, després d’una cruenta resistència i d’una guerra de desgast, aconseguint derrotar completament els republicans, que van creuar en retirada el riu Ebre el 15 de novembre. En relació a la vinculació de Francisco Franco amb els espais històrics de la batalla de l’Ebre, el general i futur dictador va fer servir un dels sectors de la necròpoli ibèrica de Gandesa, l’anomenat Coll del Moro, per dirigir l’episodi bèl•lic. S’hi va instal•lar el 2 de setembre de 1938, triant aquest indret com a lloc de comandament durant la batalla a causa de la seva situació estratègica. Iniciada la batalla de l’Ebre, l’observatori fou utilitzat per les tropes rebels a causa de l’extraordinària panoràmica visual que ofereix: Corbera d’Ebre a l’est, Horta de Sant Joan a l’oest, i just al front les serralades de Pàndols i Cavalls. D’aquesta forma, durant tota la batalla, el Coll del Moro fou visitat per observadors militars estrangers i pels principals caps franquistes. Des del Coll del Moro es van iniciar els dos contracops franquistes l’agost de 1938: el primer sobre Pàndols (del 10 al 15 d’agost,) i el segon des de Vilalba dels Arcs en direcció al Puig Gaeta i Corbera d’Ebre (del 19 al 27 d’aquest mes), tot i que ambdós van fracassar. Essent així, en vigílies del tercer atac, Franco va arribar amb la pretensió de llençar l’ofensiva definitiva atacant simultàniament la serra de Cavalls per la dreta- arribant a la cruïlla de Camposines-, La Fatarella per l’esquerra i, pel centre, ocupar la Venta de Camposines. Amb aquesta finalitat, el 3 de setembre, Franco va unir dos cossos d’exèrcit: el Marroquí, dirigit pel general Yagüe, i el del Maestrat, dirigit pel coronel Garcia Valiño. Amb tot, l’11 d’octubre es van haver d’aturar després d’haver conquerit Corbera a causa que els republicans van aconseguir refer les seves línies i van tornar a atrinxerar-se. En fracassar aquesta ofensiva, les visites de Franco al front de l’Ebre foren més esporàdiques (ell vivia a la Torre de Ram, situada a 3 km d’Alcanyís, tot i que cada jorn acudia al Coll del Moro). Finalment, amb la contraofensiva última franquista del 28 d’octubre i el triomf nacional, la nova derrota militar republicana va liquidar a la pràctica la capacitat combativa de l’exèrcit popular, molt afectat no únicament en els seus recursos militars i d’abastiment, sinó en la seva moral. Per una altra banda, aquesta victòria dels nacionals va permetre a les forces franquistes avançar cap a Catalunya.

Actuacions posteriors al franquisme
Modificació i/o senyalització

Referències bibliogràfiques
Melús, Eva; Carbó, Eloy. Les restes de la guerra civil al segle XXI. Barcelona, El Periódico, 2008.

http://www.batallaebre.org/batallaebre.php Pàgina web consultada el 20 de novembre de 2009.

http://batallaebre.org/colldelmoro.php Pàgina web consultada el 20 de novembre de 2009. http://www.batallaebre.org/batallaebre.php Pàgina web consultada el 20 de novembre de 2009.